Martí Boada

Notícies

EXPOSICIONS  PALAFRUGELL

MARTÍ BOADA PRESENTA CAL·LIGRAFIES DEL BOSC AL MUSEU DEL SURO

Annaïs Miró

 

 

De l’11 de març a l’1 de maig de 2017, a l’Espai Manufactures d’exposicions temporals del Museu del Suro de Palafrugell, a la placeta del Museu s/n de Palafrugell, l’artista Martí Boada presenta l’exposició Forest Art. Cal·ligrafies del bosc, amb peces que el propi artista recull de la natura que es transforma a ella mateixa amb el pas del temps. Martí Boada, ambientòleg, magíster, llicenciat en geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona, llicenciat en estudis catalans per la Universitat de Perpinyà, sociòleg i, actualment, professor titular de la Universitat Autònoma de Barcelona, exposa al Museu del Suro de Palafrugell el seu treball de camp anomenat Forest Art. En aquesta exposició podem veure les peces que Martí Boada recull de la mateixa natura, la natura que amb el pas del temps es transforma i es forma en ella mateixa, creant una nova natura, el que s’anomena l’art del temps. Entra en joc la transformació de la matèria i la definició dels materials que es transformen amb el pas del temps de manera natural, entre d’altres aspectes. Aquesta mostra ens reflecteix la petjada del temps sobre la natura i com aquesta es forma i es configura amb el pas dels minuts. Martí Boada ens vol mostrar com aquesta natura morta pot ser del tot viva i ens explica la relació que ell mateix ha tingut amb ella. Cada peça exposada és un objecte pensat, observat al bosc, identificat i reinterpretat però, especialment, convertit en art extret del bosc per mostrar tots els seus matisos des de la creativitat. Entrant en joc la transformació de la matèria, l’obra de Martí Boada té un interès màxim en un moment actual on sembla que l’espècie humana estigui entestada a destruir el seu entorn. El seu treball és la conseqüència de molts anys d’observació socioecològica i també una manera de divulgar la meva recerca naturalística a través de l’art. El meu primer pensament davant la troballa, no és la prova científica per se, sinó que el meu interès rau en fer-la accessible: a quanta més gent li puc fer arribar millor. Hom parteix del principi: “una persona ben informada sempre multiplica. Mal informada, sempre resta. Som al sotabosc, la llenya, troncs, arrels, entre d’altres. Les porto al meu estudi i jugo intuïtivament amb elles. A vegades, amb pigments naturals que extrec de les escorces, i d’altres, amb pintures sintètiques com l’acrílic. Per ell, el bosc és la màxima expressió de la maduresa d’un paisatge. És el clímax. Perquè tot acaba esdevenint bosc si no hi ha interferència humana. Si ara mateix deixéssim Sant Pere de Vilamajor desproveït del nostre pas, en trenta o quaranta anys, l’exèrcit latent del bosc s’aponderaria de tot. Amb les forces biofísiques tot acaba esdevenint bosc. Tot és bosc, I tot allò que no és bosc, és bosc potencia.

 

Noticia extreta de: http://www.bonart.cat/actual/marti-boada-presenta-cal·ligrafies-del-bosc-al-museu-del-suro/

Per: Sebastià Bennasar (25/02/2017)

martí boadaMartí Boada (Sant Celoni, 1949) és una de les personalitats científiques més influents del país. Vinculat des de sempre al massís del Montseny, actualment treballa com a investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona i en projectes centrats en els camps de canvi ambiental global i biodiversitat des d’una perspectiva social, particularment en el sistema urbà i els boscos. En aquest moment dirigeix disset projectes d’investigació tant locals com internacionals; ha treballat en universitats de Mèxic, Cuba, els Estats Units i el Brasil, ha impartit més de mil conferències arreu del món, va rebre la Creu de Sant Jordi el 1999 i ha publicat nombrosos articles i llibres. El darrer és Estiu, caminar mirant, editat per Laertes, un passeig d’estiu pel seu Montseny estimat. Ha impulsat programes de televisió com la sèrie Boscos, i en menys d’un mes parteix cap a París a treballar a la Unesco en temes de conservació de les reserves de la biosfera mediterrània i llatinoamericana.

 

 

Afirmeu que esteu en contra de l’intervencionisme administratiu…
—Sóc crític amb el control administratiu més enllà d’allò que és desitjable. Ens hem autoimposat una societat en què l’individu ha perdut la capacitat de ser lliure. Si Darwin entrés ara amb el Beagle al port de Barcelona, l’executarien allà mateix. El control és desproporcionat i em preocupa una societat amb tanta tutela. Com a ciutadà lliure, sento molt aquesta coerció, aquesta necessitat de papers per a tot que ens aboca a un neoestalinisme amable. I a més a més, et trobes cada funcionari! N’hi ha de facilitadors i de dificultadors, i aquests abunden i si en trobes un, ja has begut oli per fer el que sigui. Tenen més poder que els polítics i tot.

—Definiu el paisatge com una mescla de la història natural i de la història social.
—És que és un híbrid. S’ha acabat aquella separació entre natura i home, això és dretà. Per llegir qualsevol paisatge has d’incorporar l’element social. Hi ha qui reclama un retorn al Paleolític, això és asocial. Hem de fer les coses bé per recuperar el paisatge. Si volem tenir ous no podem fotre la gallina a la cassola, i aquí hi hem fotut la gallina, el gall i el de més enllà. I passa igual amb els boscos i amb la pesca, hem de retirar només l’excedent. Però és clar que el paisatge és una mescla de les dues coses.

—Dieu que ‘cada runa rural és una patacada per a mi, és l’ensorrament d’una cultura‘.
—És que en la runa no veiem només el mas o la barraca perduts, sinó que s’ha ensorrat una cultura centenària, s’ha fos. I tinc aquest sentiment d’enderroc cultural.

—És la part més trista del llibre.
—És que hem enviat la història d’homes i dones a la necroesfera del sistema, que s’ho ha menjat tot, i hem perdut un coneixement empíric que no hem incorporat i que la postmodernitat s’ha perdut.

—Va ser arribar els hidrocarburs i començar el despoblament de 700 masos del Montseny…
—Sí, han desaparegut pràcticament tots. En queda algun amb alguna família envellida, però no n’hi ha cap com els d’abans. I està relacionat amb els hidrocarburs per contraposició a l’activitat forestal, ja que abans un ciutadà consumia per càpita cinc tones de bosc cada any. Això incloïa tot, des de les bigues de les cases fins al consum per cuinar, i es va canviar per cinc bombones d’un butà que ve d’Algèria. Va comportar l’ensorrament de les economies de muntanya, la davallada dels treballadors del mas al pla per fer feina a les fàbriques i la desaparició de tot un món. Ara queden alguns masos reconvertits en cases de menjar. N’hi ha fins a 160 a tot el Montseny. Es pot dir que ara els masovers es dediquen a l’engreix de cap de setmana amb l’avantatge que no han de treure els fems.

—Aquesta setmana hem sabut que el despoblament rural ha crescut.Per exemple, el 2006 a les terres de Lleida hi havia set pobles de menys de cent habitants, i el 2016 n’eren catorze. Us preocupa?
—Per descomptat. Hi ha gent conservacionista que com més despoblament hi hagi més contenta està. És aquesta intel·lectualitat urbana que té la idea que el bosc millora si creix, i que proclama el retorn al paleolític i al primitivisme. Proclamen la sobirania alimentària quan al país no ho som gens, de sobirans. Menjar un kiwi que ve de Nova Zelanda és una barbaritat, ens aporta 50 o 60 calories i n’hem gastades 300 en emissions que duen al canvi climàtic. Necessitem terres agrícoles i que el sector primari sigui un sector potent, i ells ho veuen amb poca simpatia perquè volen tornar a una natura verge, que és una ideologia d’extrema dreta que apliquen sense saber-ho. Això fa olor d’extrema dreta, i el despoblament és molt preocupant.

—Defensau que la biodiversitat disminueix si l’home no és present de maneramoderada en el medi.
—És clar, es perd diversitat per manca de població en els entorns rurals. Un bosc no aporta tanta diversitat com un conreu, en canvi, sí que fa créixer la densitat de determinades espècies. Però se n’han perdut moltes –com ara, les guatlles i les aloses– per manca d’activitat agrícola, i en vegetació estem igual. Això passa amb el despoblament de la Catalunya Vella i del conreu de muntanya.

—Fem l’entrevista el dia que han trobat una llúdriga a l’Onyar al seu pas per Girona, això és bo?
—És un bon indicador. La presència de la llúdriga a l’Onyar mostra que la feina es fa bé, és una espècie en recuperació, i no és cap sorpresa perquè prové d’aquelles llúdrigues d’origen extremeny que es van alliberar. Això vol dir que el riu està en condicions d’admetre aquesta població, que necessita bandes amb una densitat de peixos alta perquè si no, no podria persistir. Mostra un increment de qualitat i és un bioindicador important, com les hematites o els leucòcits en els humans.

—Llavors, el cas de l’ós i del llop al Pirineu…
—És molt diferent. La llúdriga fa temps que es passeja pel Fluvià al seu pas per Olot, n’hem trobat a la Tordera i fins i tot al Besòs. La seva expansió marca la recuperació dels rius. El tema de l’ós i del llop és molt diferent, fins i tot també entre ells.

—En el llibre afirmeu que al Montseny us retrobeu amb l’ecologia familiar, mentre que a la selva us sentiu analfabet…
—És que la selva no pots llegir-la amb les mateixes eines d’aquí, i tens un complex total d’analfabet profund, és una qüestió d’escales.

Això a mi em passa quan vaig al Montseny, que llavors l’analfabet sóc jo…
—Repeteixo, és una qüestió d’escales. Avui a classe he demanat als alumnes quin era l’ocell més singular que tenim al campus universitari, que és el raspinell, i ningú no m’ho ha sabut dir. En canvi, si demano la vida i miracles de vint espècies africanes, s’ho saben tot. I és perquè tenen una visió televisiva de la natura, fins i tot pornogràfica, amb aquell primer pla del cocodril queixalant una cuixa, això és porno dur i a la vegada ens fa analfabets. Les nostres àvies tenien un coneixement de la natura molt superior a nosaltres. I ep, no demano en cap cas tornar enrere, però tenim molts màsters i poc coneixement, i pel que fa al medi encara ens faran creure que els nens vénen de París.

—Alertau contra l’academicisme petulant que només cerca articles en revistes de factor d’impacte. És cert que estau fent moltes activitats de divulgació, com aquest mateix llibre, però la vegada treballau a l’acadèmia…
—Treballo en un lloc on socialitzar el coneixement es considera un demèrit. El meu grup consta de quinze investigadors i és un dels importants a l’Autònoma, però també volem ser divulgadors del coneixement. Treballem sense abdicar i renunciar a l’excel·lència i els papers i els articles de factor d’impacte, però em molesta molt aquesta invocació a l’excel·lència que no és res més que un elitisme. I allò que no és excel·lent, on ho hem de fotre, què n’hem de fer? La recerca de l’excel·lència va en contra de la diversitat, perquè què passa si algú no té aquesta habilitat? Em sembla que anem tornant a un sistema de castes. Jo en sóc enormement crític, però a la universitat estic en una minoria totalment absoluta.

—En les vostres passejades denunciau l’espoli de les plantes remeieres…
—I és clar. La població se’ns ha disparat, i si abans els boletaires o els recol·lectors de castanyes eren quatre, ara imagina. Desapareixen espècies com la valeriana per la pressió dels naturòpates i dels neorurals, que es carreguen una planta que fa un metre vint d’alçada, que creix normalment en solitari i que es veu d’una hora lluny. I se la carreguen perquè no agafen la flor ni la fulla, no, que la part medicinal és l’arrel. Ja ho tens!

—I heu encunyat el terme garrafaires per definir els qui van a cercar l’aigua a les fonts del Montseny potser de manera abusiva…
—És una pràctica nova, arriben amb la furgoneta i els veus omplint garrafes en alguna de les 700 fonts del Montseny. No sé si se l’emporten per a restaurants, o la revenen o és per a tota la família, però costa molt trobar una font lliure de tota aquesta gent que omple les garrafes.

—Al Montseny hi ha hagut intents d’aprofitament diversos: des de qui volia fer una estació d’esquí fins a l’explotació del bosc. Quin aprofitament se’n podria treure en l’actualitat?
—La principal activitat del Montseny és terciària i és un equipament de primer ordre de la tercera corona al servei del sistema urbà. El Montseny serveix per a fixar vint tones de diòxid de carboni per hectàrea i per a produir oxigen a raó de deu tones per hectàrea, i només amb això ja està justificada la seva activitat. En aquest espai el ciutadà urbà crema els excessos de la setmana sense haver de recórrer gaire més de quaranta quilòmetres, i és un gran sistema verd urbà que ha de comptar com a equipament, com per exemple Collserola.

—Alertau de l’escalfament global amb dades precises. La temperatura ha pujat un grau al Montseny en els darrers cinquanta anys. Això dificultarà la pervivència d’espècies endèmiques com, per exemple, el tritó?
—El tritó ja ho està passant molt malament, perquè és un animal que a més de setze graus ja té dificultats, però el seu principal enemic és el tècnic que s’encarrega de la seva conservació, que ho fa molt malament. Ho denuncio com a estudiós del Montseny perquè no fa una gestió sostenible de les rieres, hi ha un excés de massa forestal molt gran. Quan puja la temperatura esgota els recursos hídrics i afecta l’hàbitat del tritó, però ell fa la seva gestió basant-se en tòpics ecologistes.

—Si no haguéssiu dedicat una bona part de la vostra vida al Montseny, de quin altre paisatge us hauríeu enamorat?
—El que més m’atreu és l’Antàrtida, on faig coses i havia estat temporades. És un continent en teoria al servei de la pau i la ciència i la sensació és molt agradable i el paisatge encara és molt poc grapejat. Si fos a casa nostra, seria el massís del Montnegre, que és més proletari i humil que el Montseny. El Montseny és com la vedet del Molino; en canvi, el Montnegre no el coneix tanta gent, i millor que sigui així. Però en realitat jo estic enamorat del suro i de l’alzina surera, un arbre únic des del punt de vista de l’evolució.

 

vilaweb

Noticia extreta de: http://www.vilaweb.cat/noticies/marti-boada-la-recerca-de-lexcellencia-va-en-contra-de-la-diversitat-estem-tornant-al-sistema-de-castes/

Presentació del llibre “Estiu: caminar mirant” de Martí Boada

Aquest passat dimecres 4 de gener de 2017, el Dr. Martí Boada ha presentat el seu nou llibre amb notes de camp “Estiu: caminar mirant” a la Llibreria Altaïr a Barcelona. Més de un centenar de persones han assistit a l’acte de presentació seguit d’un col·loqui entre l’autor el periodista Toni Arbonés, la zoòloga Carmen Rosell, la Dra i fotògrafa Teresa Romanillos i l’ornitòleg i naturalista Jordi Sargatal.

marti boada altaïr_3  marti boada altaïr_2

marti boada altaïr_b

marti boada altaïr_7  marti boada altaïr_5

Fotos: Jose Miguel i Carles Barriocanal

Cartell de la presentació

invitacio-digital

La Facultat de Ciències de la UAB acull l’exposició “Desemboscant: Cal·ligrafies del bosc” del Dr. Martí Boada

desemboscant_facultat ciències uab

Més fotos aqui.

Lloc: Biblioteca de la Facultat de Ciències UAB

Es podrà veure fins a mitjans de març

L’autor després de 40 anys d’activitat docent, divulgativa i de comunicació, sense abdicar en absolut d’aquestes línies de difusió i socialització del coneixement del medi, planteja una aproximació a la comprensió d’aquest a través de l’art, en aquest cas del denominat Forest Art.

A partir de la mirada al bosc, copsant processos d’autoesculturació dels organismes del bosc i de la seva ecologia; reforçats cap a un missatge estètic, conformat amb uns acabats que es recreen amb l’art primigeni, botànic, ecofisiològic i recolzats amb l’ajuda de materials del propi bosc: tints, brees, pigments, etc.

L’art com a recurs, en una primera lectura merament artística, que si l’observador desitja, pot ampliar amb una lectura subjacent de clara intencionalitat científica, si hom la cerca.

Amb un objectiu essencialment comunicatiu: mitjançant la barreja simbiòtica entre l’art i la ciència, provocar i generar curiositat per a comprendre i posar en valor el medi que ens envolta i sustenta.

Martí Boada és professor al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) a la mateixa universitat. Aquesta exposició estimula la curiositat ecològica de les persones que hi estan interessades, que passa a través de la traducció d’un bosc, sense trencar en sí el mateix bosc, sinó al contrari, bifurcant i estenent l’orgànic, tot i les limitacions del format. La mida física de les obres exposades ens descobreixen un gran arquitecte darrere d’elles, un gran creador invisible: “és l’obra del temps, és lent en la biologia de la peça, el meu treball és l’art del temps”.

Desemboscant és un meravellós aparador dels fenòmens naturals, que emeten senyals que passen desapercebuts entre les persones que, tot i no estar al cas, formen part d’un entorn canviant, en constant evolució i totalment aclaparador. “La natura és fantàstica, no necessitem ser investigadors o uns aficionats perquè sigui nostra. Perquè hi vivim. L’espectador es reconeix a si mateix com a part del seu treball, perquè som natura”.

logo icta-uab

Noticia extreta de: http://ictaweb.uab.cat/noticies_news_detail.php?id=3305&setLanguage=ca

Entrevista a Martí Boada – Revista La Marina

martie-boada-faldo_maresme_desembre-2016_amb-imatges

 

logo_cop22L’última cimera climàtica reclama un necessari procés de descarbonització dels models productius

 

canvi climàtic

DIVENDRES, 25 DE NOVEMBRE DEL 2016 – 20:14 CET
MARTÍ BOADA

Hem tornat de Marràqueix, on a l’empara de la COP22, i sota els auspicis de l’ambaixada espanyola, vàrem presentar el Centre Unesco 2 de Reserves de la Biosfera, resultant d’un acord de la Unesco, la Fundació Abertis i el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Un equipament amb vocació de servei, que dona suport a la Xarxa Mediterrània de Reserves de la Biosfera. En aquesta trobada es va palesar la voluntat de donar suport a les accions d’impuls a les estratègies de millora de conservació dels recursos naturals i culturals de les dues ribes del Mediter­rani.

Pel que fa a la cloenda de la COP22 aquesta setmana, va aplegar de manera excepcional representants governamentals de 197 països. Estava convocada sota l’esfera de l’acord històric de la COP21 de París, un acord signat unitàriament per tot el països. Marràqueix ha tingut com a divisa un objectiu de concreció, la posada en marxa d’acords irreversibles de suport a l’acord de París. En aquest acord, es reconeix sense pal·liatius que el canvi climàtic és incontestable científicament, hi ha consens científic unitari, ratificat pels informes contrastats de l’IPCC, que evidencien que l’escalfament global és, en la seva fracció mes notòria, conseqüència de l’activitat humana, i ha esdevingut a hores d’ara, sens dubte, el problema més remarcable per a la seguretat ambiental de la humanitat.

La COP22 representa sens dubte un pas endavant, enfront d’un problema tan complex, sobretot a l’hora de prendre acords planetaris ben articulats, atesa l’heterogeneïtat de situacions polítiques, econòmiques i civilitzatòries. Reconeixent la complexitat, s’ha assumit que l’acció específica pel clima és urgent, irreversible i implacable

Un primer document de tancament d’acords, signat per líders de tot el mon, proclama que aquest és un impuls irreversible, i per això s’han d’accelerar les accions pel clima a escala planetària, des de les accions polítiques, però també de manera notòria des de les empreses, els inversos, les ciutats i les regions. S’ha avançat en l’establiment d’acords a traves del finançament i de les iniciatives tecnològiques innovadores.

És remarcable la previsió de destinació de paquets molt rellevants de recursos econòmics pel suport i el desplegament de tecnologies netes, pels plans d’acció pel clima i entre altres per la seguretat dels recursos hídrics i la mateixa seguretat alimentària.

S’ha fixat fins al 2018 com a límit per completar i definir estratègies i corpus normatius d’aplicació dels acords de París. Reconeixent la complexitat però tanmateix la necessitat d’actuació i la urgència de la implementació. Alguns altres objectius compromesos i molt ambiciosos formulen un necessari procés de descarbonització dels models productius. En aquesta direcció es determina que el 100% de l’energia sigui renovable entre el 2030 i el 2050. Tot i que sembla un objectiu molt lax, és tanmateix un objectiu imperatiu, que ha d’iniciar el desplegament de manera immediata, per a l’assoliment de la neutralitat climàtica, mitjançant una autentica transició cap una economia amb baixes emissions de carboni.

Alguns dels acords anunciats mostren els següents resultats: redacció d’un manual de normes d’aplicació efectiva dels acords de París. Millora de la transparència de l’acció i de les metodologies, la medició i la comptabilitat de la reducció d’emissions, del canvi climàtic mateix i del seguiment de les mesures d’aplicació dels acords, mitjançant un sistema de supervisió, verificació i presentació dels informes. Provisió de finançament per al desenvolupament i transferència de tecnologies.

Recordem que l’objectiu principal de l’aplicació dels acords de París és que a partir de Marràqueix assoleixin nivells de definició aplicada bàsics, prosseguint amb els esforços per limitar l’augment de les temperatures a 1,5º respecte als nivells preindustrials. Tanmateix, l’objectiu final dels acords és estabilitzar les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, que evitin l’impacte i les alteracions d’origen antropogènic perilloses per al sistema climàtic.

Sense cap mena de dubte una gran causa per a la humanitat.

 

logo el periodico opinio

Noticia extreta de: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinion/tornada-marraqueix-boada-article-5648690

Martí Boada respon avui si la sostenibilitat és una quimera o pot ser una realitat

Avui es fa la última xerrada del Cicle “Medi Ambient i Participació” a l’espai Mercat,a dos quarts de nou.


el-dr-marti-boada-recurs-308La xerrada porta per títol «Sostenibilitat, realitat o quimera?» i aquesta pregunta la respondrà Martí Boada, doctorat en Ciències Ambientals i llicenciat en geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona. També és llicenciat en Estudis Catalans i conegut per la seva participació en diferents programes i espais de TV3, com «boscos».

Al final de la conferència tothom podrà prendre la paraula i fer les preguntes que consideri oportunes.

Aquí podeu escoltar l’entrevista sencera a Martí Boada que acaba d’emetre l’Info Vespre.

logo_rct_blanc1024

Noticia extreta de: http://www.radiocalella.cat/marti-boada-respon-avui-si-la-sostenibilitat-es-una-quimera-o-pot-ser-una-realitat/

El passat mes d’octubre s’ha publicat l’article “Cities are ecosystems” del Dr. Martí Boada i la Dra. Roser Maneja a la revista Our Planet de United Nations Environment Programme – UNEP (en castellà Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente – PNUMA).

 titulo-del-articulo

portada-revista

pagina-sobre-los-autores

articulo-pagina

Per llegir aquesta edició d’octubre 2016 de la Revista Our Planet clicar aqui

EL PERIÓDICO / BARCELONA

 VIERNES, 11 DE NOVIEMBRE DEL 2016 – 18:40 CET
campus-uab-rbmed

La Fundación Abertis y la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) han creado el Campus UAB de Reservas de la Biosfera Mediterráneas, vinculado al Centro Internacional UNESCO para las Reservas de la Biosfera Mediterráneas, ubicado en el castillo de Castellet i La Gornal (Alt Penedès) que, a su vez, es la sede de la Fundación Abertis.

 

(Estudiantes del máster medioambiental de la UAB en el centro UNESCO-Abertis, acompañados del asesor científico de la Fundación Abertis, el doctor Martí Boada. Foto: Fundación Abertis)
 Esta sinergia surge con la voluntad de generar un espacio de investigación, difusión, intercambio e innovación en el ámbito de las Reservas de la Biosfera del Mediterráneo.

El convenio firmado por el presidente de Abertis y de la Fundación Abertis, Salvador Alemany, y por la rectora de la UAB, Margarita Arboix, contempla la colaboración en el desarrollo de proyectos relacionados con las reservas y la organización de actividades de investigación y de formación vinculadas a la programación del grado de Ciencias Ambientales y del Master SAES.

JORNADAS ACADÉMICAS

También prevé la celebración de jornadas académicas, presentaciones de trabajos de fin de grado y de máster, y la promoción del intercambio de estudiantes de diferentes universidades de países del Mediterráneo.

Desde el Centro Internacional UNESCO se coordina la Red de Reservas de la Biosfera Mediterráneas que, con 60 reservas en una quincena de países, pretende establecer puentes de diálogo, de cooperación y de intercambio de conocimientos y de experiencias entre estos espacios protegidos.

logo-el-periodico-sociedad

Noticia extreta de: http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/fundacion-abertis-uab-colaboran-investigacion-reservas-biosfera-mediterraneas-5623396

desemboscant icta

La mostra, que es podrà veure fins a mitjan desembre al vestíbul de l’edifici ICTA-ICP, sorgeix de l’observació minuciosa de la natura, leitmotiv i obsessió del professor de la UAB Martí Boada.

 08/11/2016
Martí Boada, professor del Departament de Geografia de la UAB i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB), fa les seves primeres passes d’una trajectòria plàstica, amb el desig de nuesa, no només arrel de la seva passió pel color verd, sinó també pels seus pensaments sobre el paisatge, punt de partida i punt focal d’aquesta exposició.

“El meu treball és el resultat de molts anys d’observació socioecològica i també una manera de revelar la meva investigació naturalista a través de l’art. De fet, el primer que vaig pensar abans de finalitzar-lo, no va ser la prova científica per se, sinó fer-lo accessible al màxim de gent possible”, explica Boada. Es parteix del principi que “la gent ben informada sempre es multiplica, la gent desinformada sempre es manté”.

Aquesta exposició estimula la curiositat ecològica de les persones que hi estan interessades, que passa a través de la traducció d’un bosc, sense trencar en sí el mateix bosc, sinó al contrari, bifurcant i estenent l’orgànic, tot i les limitacions del format. La mida física de les obres exposades ens descobreixen un gran arquitecte darrere d’elles, un gran creador invisible: “és l’obra del temps, és lent en la biologia de la peça, el meu treball és l’art del temps”, descriu Martí Boada.

“Desemboscant” és un meravellós aparador dels fenòmens naturals, que emeten senyals que passen desapercebuts entre les persones que, tot i no estar al cas, formen part d’un entorn canviant, en constant evolució i totalment aclaparador. Per a l’autor de les obres, “la natura és fantàstica, no necessitem ser investigadors o uns aficionats perquè sigui nostra. Perquè hi vivim. L’espectador es reconeix a si mateix com a part del seu treball, perquè som natura”.

logo icta-uab

Noticia extreta de: http://www.uab.cat/web/sala-de-premsa/detall-de-noticia-1345667174054.html?noticiaid=1345714355520