Martí Boada

Inici » Desemboscant

Desemboscant

Martí Boada – L’art d’aquesta terra

dr-mart-boada-al-seu-estudi-treballant_23174473579_o

576_1456934146desemboscant

Una carrera de més de cuarenta anys com a naturalista i investigador, coronada amb un ampli ventall de premis i reconeixements acadèmics dins i fora d’Espanya, és, potser, el motiu pel qual Martí Boada ha decidit treure del seu taller, de la seva sala d’experimentació, aquesta mostra, una mostra que reuneix i imbrica ciència i art.

Desemboscant neix de l’observació atenta de la natura: leitmotiv i obsessió de l’autor. I, d’aquesta manera, fa les seves primeres passes per un camí plàstic amb l’afany, si es vol, de despullar, no únicament la seva passió per “el verd”, per el govern omnímode de la clorofil·la, sinó també per apropar les seves reflexions sobre el paisatge. punt focal i de partida d’aquesta mostra. “El meu treball és la conseqüència de molts anys d’observació socioecològica i també una manera de divulgar la meva recerca naturalística a través de l’art. El meu primer pensament davant la troballa, no és la prova científica per se, sinó que el meu interès rau en fer-la accessible: a quanta més gent li puc fer arribar millor. Hom parteix del principi: “una persona ben informada sempre multiplica. Mal informada, sempre resta”, subratlla qui també és professor titular del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la mateixa universitat.

Aquesta exposició individual, repartida entre les dues sales del Centre d’Art La Rectoria (Fundació La Rectoria de Vilamajor Fundació Privada), en un doble format, una galeria tradicional una gran insta·lació sobre el bosc de puro, que estimula la curiositat ecològica de les persones interesados, es pasaje per la translació d’un bosc, que no significa una ruptura del mateix bosc, sin que, ans el contrari, es bifurca i s’estén en l’orgànic, malgrat les limitacions dels formats, “perquè les peces les trec del bosc mateix.  És el sotabosc, la llenya, troncs, arrels, entre d’altres. Les porto al meu estudi i jugo intuïtivament amb elles. A vegades, amb pigments naturals que extrec de les escorces, i d’altres, amb pintures sintètiques com l’acrílic”, revela.

Les característiques físiques de les talles exposades, descobreixen un gran artífex, revelen un gran creador invisible que, malgrat la seva condició inaprehensible i la seva autarquia -es domina a sí mateix- sap emprar els cisells d’un escultor virtuós: “És l’obrar de temps, que es manifesta, normalment, davant d’allò orgànic, no mineral. És lentitud sobre la biologia de la peça. La humitat, el treball edàfic dels sols, l’extensió de les arrels… el meu treball és l’art del temps”, sintetitza Martí Boada amb poesia, sense necessitat de mesurar els vers. Probablement, homenatjant un dels gran ecòlegs catalans, Ramón Margalef, que algun cop va sentenciar que “per descriure un bosc i la seva complexitat cal un poeta”. “Si, perquè les descripcions empíriques sempre queden alacurtes”, afegeix Martí Boada.

L’obra, doncs, relata la confabulació de Martí Boada amb la intenció transfigurable del temps sobre la natura: el temps corroeix, gasta, desgasta, marceix, però també delinea i forja escultures. I és l’ull sensible de l’artista el que es clava en aquests corol·laris, en aquests productes; el que treu la talla del seu hàbitat i la disposa a socialitzar; el que aconsegueix entendre aquest pas subtil que deixa registre i petjada en la soca, en la branca desposseïda de la conjuntura que la sosté, la resiliència del lligabosc enfront del vent, la pluja, el sol.

Però, per què aques estudi es centra en el bosc i no en una altra formació vegetal? “Perquè el bosc és per a mi la màxima expressió de la maduresa d’un paisatge. És el clímax. Perquè tot acaba esdevenint bosc si no hi ha interferència humana. Si ara mateix deixéssim Sant Pere de Vilamajor desproveït del nostre pas, en trenta o quaranta anys, l’exèrcit latent del bosc s’aponderaria de tot. Amb les forces biofísiques tot acaba esdevenint bosc. Tot és bosc, I tot allò que no és bosc, és bosc potencial.”

L’exposició també insinua, de manera oculta, arguments i continguts científics i, tot i que no és pioner en això de maridar art i ciència, n’hi ha prou amb revisar el treball de Richard Hamilton a la segona meitat del segle XX, per posar un exemple, Martí Boada s’atura en les fondàries biològiques de les peces: “El punt de ciència no l’explícit. És un joc: qui vulgui anar més allà de la visió artística trobarà un codi científic, que a vegades és molt críptic, que mai és el mateix i que té moltes variables. En aquesta lectura subjauen respostes més complicades per a qui decideixi donar aquest pas més enllà. Si no, l’observador es pot quedar amb el que és merament estètic i emotiu. D’altre banda, tot i que respecto la ciència formal, respecto extraordinàriament la saviesa popular, que és la del pastor, però no en sentit nostàlgic sinó secular. En les meves peces també hi ha aquesta saviesa popular. Aquest component humà no salta a la vista. No és tan immediat, però sempre està com una música de fons”.

Tots aquests plantejaments es reflecteixen en les grafies que pinta -les tintures, el traç fi però despreocupat i el respecte subtil a la saviesa popular- i són característiques que remarca l’artista Perejaume, amb qui, a més, ha compartit espais i idees.

El resultat final no és altre que la hibridesa: “Faig barreges amb fustes d’altres continents. Per exemple: tinc una peça sud-africana que interactua amb un troç de cirerer d’arboç, arbust local per excel·lència. Aleshores en resulta un combinat entre zulú i mediterrani. El mestissatge, com una ruptura amb el que és convencional, és, sempre, positiu i una incitació a la interculturalitat. Significa anular qualsevol temptació de separatisme rígid. Aquesta possibilitat de deixar-te amarar, de deixar-te oliar per una altra cultura”, subscriu Martí Boada, tot deixant clar que, a despit de la pluralitat, l’arbre que més el sedueix -entre les vint mil espècies del món- segueix l’alzina surera “perquè s’ha fet un vestit evolutiu de suberina, que és un biopolímer que el protegeix de les inclemències ambientals. Això és intel·ligència evolutiva. En el Mediterrani hi ha un perill constant: el foc. Hi ha espècies que tenen pirofília. Es poc coneguda: vol dir que necessiten del foc per a la seva dinàmica i tenen mecanismes, com la suberina, que davant d’un incendi, els permeten suportar temperatures de fins a 700 o 800 graus. Totes les altres espècies sucumbeixen, però l’alzina surera no. Roman invicte”.

Desemboscant és una meravella i un aparador dels fenòmens naturals, dels miracles que passen inadvertits entre les persones que, tot i no ser-ne conscients, formen part d’una totalitat canviant, evolutiva i arrasadora: “la natura és fantàstica: no cal ser un investigador o un diletant per a fer-la  pròpia. Perquè ens trobem en ella. Per tant, l’espectador es reconeix com a part de la meva obra. Som natura.

Manuel Gerardo Sánchez
Historiador-Escriptor
Centre d’Art La Rectoria

TOTA LA COLECCIÓ DE PECES DE DESEMBOSCANT DISPONIBLE AL FLICKR CLICANT A LA SEGÜENT IMATGE:

Foto portada Flickr